La natura és molt estalviadora, no gasta energia a menys que sigui estrictament necessari… en canvi, gasta molta energia en mantenir un desequilibri al cos.
Al cos hi ha molts exemples d’estructures que gasten energia per crear desequilibris: les bombes sodi-potassi que s’encarreguen de mantenir diferents potencials elèctrics en les parets de les cèl·lules nervioses, la diferència de pressió positiva i negativa entre cavitat abdominal i toràcica,…
Sempre ens han dit que la vida es equilibri, però estaria més ben dit que la vida és la cerca de l’equilibri:
El cos crea desequilibris (amb despesa energètica) per, tot seguit, deixar que les estructures flueixin i la tendència natural de les concentracions a equilibrar-se provoqui el moviment, llavors torna a crear diferències de concentracions i de pressions amb despesa energètica i tornar a deixar que flueixin i s’equilibrin i així crear la transmissió del missatge per nervi, la contracció muscular, la respiració…
La tendència natural és buscar l’equilibri: les concentracions de sodi i potassi a una banda i altra de la paret nerviosa tendeixen a equilibrar-se, les diferents concentracions de pressions entre cavitat abdominal i toràcica tendeixen a equilibrar-se… i la cerca d’aquest equilibri és qui produeix el moviment (transmissió del missatge pel nervi, respiració, moviment visceral, retorn venós…,). Això és extrapolable des del nostre àtom més petit fins a la nostra estructura més gran. I ha de ser així perquè allò que no es mou emmalalteix.
La vida, doncs, és la cerca constant de l’equilibri, la vida és el camí que arriba a la seva fi amb la mort, moment en el qual tot s’equilibra i desapareix el moviment en tots els teixits.
Resumiria l’osteopatia dient que: “l’osteòpata busca que és el que bloqueja el moviment en un teixit, desbloqueja i deixa que la natura faci la resta, que amb el retorn del moviment la salut torni a fluir”.
